Mancava el jove del rostre eixut que de divendres a divendres tornava a casa i endevinava la proximitat de l'anada del pare:
EL VIATGE DEL SEU VIURE, aquesta volta sense BIODRAMINES, ni GOMA DE MASTEGAR . Solament una maleta sobreixida d' estima...(pot ser alguna butxaqueta malacarosa que el rostre seriós del fill havia heretat ).
Era l'únic de cabell daurat, geni seriós i responsable fins l'extrem, com el pare...tan sols l'havia gaudit QUARANTA PRIMAVERES
i per a conéixer un GRAN pare sembla temps escàs...però a la fi , ben exprimit al 2009 per u.
Què sentia el seu esquelet folrat de carn i besos en abraçar el cos finit del seu pare i reviure'l al solet, després de l'afaitada i cobrir la seva pell de gessamí com sols ell ho feia i al pare complaïa...?
Potser, a la fi dels seus dies, ens ho vullga dir-.-
Agrair la fotografia a Lapicero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada