La dona de nacre no era poeta, no. No dels qui escriuen llibres i els editen...La seva poesia era viure cadascú dels dies que acompanyava el seu pare de rostre marbrenc, com un gran dia.
Que semblara restar-li importància a la gravetat del moment que espesa se respirava dins la cambra blanca.
Com no anava a importar-li que aquell rostre grana, d'ulls de mar i somriure víric esdevinguera marmori?
I dia a dia, sobretot als moments mes íntims, quan solament el so de la natura era testimoni de l'aroma a Moussel i al sabó de La bella Aurora, manava tendresa en rentar el seu cos nivi, les seves mans obertes i despreses de tot el que no fóra estima, la mateixa que ell ens havia regalat durant tots els seus dies...
Els seus cabells d´argent, antany un bosc espés que, per segons, esdevenia com l'Atles del món on se dibuixava cadascú dels moments de felicitat que ompliren el seu viure.
I eren molts...tants i tan ben acompanyats!
Era un poema privilegiat ésser allí amb ell i rebre la dolçor de la seva mirada, el calor -encara- dels seus llavis gastats per tants besos donats i l'abraçada darrera que valia més de cinc milions d'estrelles, agraint allò que la dona del rostre de nacre vivia en silenci...
Agrair la fotografia a Manuel Holm.
Maritxé Abad i Bueno
2 comentaris:
Bé Xuseta, ja tens el blog... Ara te l'has de treballar iaixò és el que més costa de tot.
Amb temps t'aniré ensenyant les coses poquet a poquet.
Besets
Pareix que fora air...
Publica un comentari a l'entrada