Primavera II : El somriure de Leonor

El coure del seu cabell conduïa al somriure de Leonor que s'escoltava enmig del silenci...

Era alegre, agut, encomanadís. Eixerida com ella soles.

Sabíem de la seva estima pel pare al que parlava del jove del rostre eixut i ell la

comprenia i confortava: era el seu confident.

El seu treball a l'ombra parlava i contava amb el seu voler...

Relluïen els seus ulls al trobar-lo setmana rere setmana

i, expectants, buscaven a l'interior un llamp d'esperança que no endevinava per cap lloc:

un cos mes trencadís, uns ulls més profunds que, per moments, s'encenien, despertaven i corresponien a la seua estima per a apagar-se de nou a l'obscuritat de la absència, enllumenada sols pel seu somriure.-



Maritxé Abad i Bueno, Abril 2009

Primavera: La dona de la lluna nova

La Dona de la Lluna Nova tornava -dia rere dia- a oferir-li tota la seva estima... Aquella que en altre temps topava sent com un diamant empolsat i, ara, al conviure amb el pare renaixia, polit, com el ROLLS ROYCE que era al treball,per la finura.

ELLA SENTIA.

El sentia tan a prop i, alhora, reconeixia el seu viatge imminent!

I li plorava llàgrimes com rius sobreeixits de filla desolada...i al mateix temps d'orgull i privilegi quan en la intimitat del seu cos nu,
l'acaronava.

Maritxé Abad i Bueno, Març 2009

Preludi de primavera, IV.

Mancava el jove del rostre eixut que de divendres a divendres

tornava a casa i endevinava la proximitat de l'anada del pare:

EL VIATGE DEL SEU VIURE, aquesta volta sense BIODRAMINES, ni GOMA DE MASTEGAR . Solament una maleta sobreixida d' estima...(pot ser alguna butxaqueta malacarosa que el rostre seriós del fill havia heretat ).

Era l'únic de cabell daurat, geni seriós i responsable fins l'extrem, com el pare...tan sols l'havia gaudit QUARANTA PRIMAVERES

i per a conéixer un GRAN pare sembla temps escàs...però a la fi , ben exprimit al 2009 per u.

Què sentia el seu esquelet folrat de carn i besos en abraçar el cos finit del seu pare i reviure'l al solet, després de l'afaitada i cobrir la seva pell de gessamí com sols ell ho feia i al pare complaïa...?

Potser, a la fi dels seus dies, ens ho vullga dir-.-

Agrair la fotografia a Lapicero.

Música i flors per a tu, pare.

Ací et deixem una música i unes flors del molí d'Aín per a tu, Pepe. La dona dels núvols, Jana i jo hem passejat pel nostre poblet, on t'agradava fer volts amb nosaltres... Com llamps ens passaven tantes coses parlades, tantes coses viscudes. T'he fet amb la càmera trencada aquestes fotografies impossibles que han eixit bé i et penge...

Mentre, la nostra Anita Baker canta "Dolç amor"-recordes?-, com ha estat el teu...

On sigues, gaudiràs, amb nosaltres, d'aquesta primavera.

Preludi de Primavera, III.

El Rei Oronell dansava la seva tristesa per les nits:

anotava les hores de Foc que cremaven sense flama, el cos desvalgut del pare- que abans fou fort i ferm com el marbre i a la fi del seu color...- i el calmava amb les glasses mullades de música d'un viure i d'un acomiadament anunciat hora a hora pel rellotge del saló.

Les seves mans ameraven la front del pare de balls dedicats a tots els qui professionalment acomboiaven la vida que s'esvania.

L´Oronell dansava a la penombra el MANTRA GUARIDOR – pot ser del seu cos abandonat o de la seva ànima, enfortint-nos i revivint amb nosaltres com a fills seus que hi érem -.

La dona de nacre ho veia i acaronava eixe instant fornidor que el Rei de la Dansa i l´il·lustre coreògraf i dansarí Pareief gaudien en la quietud de la matinada.-

Agrair la fotografia a j.m. Villarroya.

Maritxé Abad i Bueno.

Preludi de primavera, II.

El Príncep de les milotxes apareixia entre hores mortes per a renàixer amb el pare...

Des de la infantesa de la FÀBRICA fins els esmorçars a AÍN, tot un conte de colors, calors i estima passaven davant dels seus ulls, gairebé cinc dècades prodigioses, preguntant-li sense mots:

-Pare, què veus amb els teus ulls transfigurats?

Mentres una llágrima nacrada relliscava per les seves mans -aquestes sí, de poeta- sense perdre el fil de la resposta... soles per a ell.

I d'aquesta manera replegava aqueixes paraules mudes per tal que els demés gaudírem de la seva destresa.

Agrair la fotografia a Mariano Belmar.

Maritxé Abad i Bueno

Preludi de primavera, I.

La dona de nacre no era poeta, no. No dels qui escriuen llibres i els editen...
La seva poesia era viure cadascú dels dies que acompanyava el seu pare de rostre marbrenc, com un gran dia.
Que semblara restar-li importància a la gravetat del moment que espesa se respirava dins la cambra blanca.
Com no anava a importar-li que aquell rostre grana, d'ulls de mar i somriure víric esdevinguera marmori?
I dia a dia, sobretot als moments mes íntims, quan solament el so de la natura era testimoni de l'aroma a Moussel i al sabó de La bella Aurora, manava tendresa en rentar el seu cos nivi, les seves mans obertes i despreses de tot el que no fóra estima, la mateixa que ell ens havia regalat durant tots els seus dies...
Els seus cabells d´argent, antany un bosc espés que, per segons, esdevenia com l'Atles del món on se dibuixava cadascú dels moments de felicitat que ompliren el seu viure.
I eren molts...tants i tan ben acompanyats!
Era un poema privilegiat ésser allí amb ell i rebre la dolçor de la seva mirada, el calor -encara- dels seus llavis gastats per tants besos donats i l'abraçada darrera que valia més de cinc milions d'estrelles, agraint allò que la dona del rostre de nacre vivia en silenci...

Agrair la fotografia a Manuel Holm.

Maritxé Abad i Bueno