El coure del seu cabell conduïa al somriure de Leonor que s'escoltava enmig del silenci...Era alegre, agut, encomanadís. Eixerida com ella soles.
Sabíem de la seva estima pel pare al que parlava del jove del rostre eixut i ell la
comprenia i confortava: era el seu confident.
El seu treball a l'ombra parlava i contava amb el seu voler...
Relluïen els seus ulls al trobar-lo setmana rere setmana
i, expectants, buscaven a l'interior un llamp d'esperança que no endevinava per cap lloc:
un cos mes trencadís, uns ulls més profunds que, per moments, s'encenien, despertaven i corresponien a la seua estima per a apagar-se de nou a l'obscuritat de la absència, enllumenada sols pel seu somriure.-
Maritxé Abad i Bueno, Abril 2009
