Preludi de primavera, I.


La dona de nacre no era poeta, no. No dels qui escriuen llibres i els editen...
La seva poesia era viure cadascú dels dies que acompanyava el seu pare de rostre marbrenc, com un
gran dia.
Que semblara restar-li importància a la gravetat del moment que espesa se respirava dins la cambra blanca.
Com no anava a importar-li que aquell rostre grana, d'ulls de mar i somriure víric esdevinguera marmori?

I dia a dia, sobretot als moments mes íntims, quan solament el so de la natura era testimoni de l'aroma a Moussel i al sabó de La bella Aurora, manava tendresa en rentar el seu cos nivi, les seves mans obertes i despreses de tot el que no fóra estima, la mateixa que ell ens havia regalat durant tots els seus dies...
Els seus cabells d´argent, antany un bosc espés que, per segons, esdevenia com l'Atles del món on se dibuixava cadascú dels moments de felicitat que ompliren el seu viure.
I eren molts...tants i tan ben acompanyats!
Era un poema privilegiat ésser allí amb ell i rebre la dolçor de la seva mirada, el calor -encara- dels seus llavis gastats per tants besos donats i l'abraçada darrera que valia més de cinc milions d'estrelles, agraint allò que la dona del rostre de nacre vivia en silenci...


Agrair la fotografia a Manuel Holm.

Maritxé Abad i Bueno

2 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

Bé Xuseta, ja tens el blog... Ara te l'has de treballar iaixò és el que més costa de tot.
Amb temps t'aniré ensenyant les coses poquet a poquet.
Besets

Maritxé ha dit...

Pareix que fora air...

Publica un comentari a l'entrada