¡Quina
dedicació, quina estima la de les dues CAMELIES!
La
major BLANCA, quasi nacrada.
La
menor de semblant ROSACI …
Vivint
i bebent les hores amb l'alé del germanet rialler, del NARCÍS que
les agombolava temps arrere i fins ara amb el mirar tènue
i
tendre farcit de llágrimes lluminoses com a diamants irisats,
regraciava tots els moments d' acompanyament intens.
La
blanca havía gaudit més anys, mes abraçades i despedides amb el
pare: compartiren amics i amors - com el LLIRI BLANC que al anonimat
del saló aportava el seu voler-. Ella que migrá com oronella sent
xiqueta per a tornar sent tota una CAMELIA sobreixida d'elegancia i
saber.
La
del semblant rosaci, havía costat més de creixer- encara que la
terra era bona -: els seus pensaments volaven i volaven...fins que se
van retrovar amb l'abraçada ferma del pare que a voltes amb duresa
altres amb tendreça li mostraven la realitat.
Tots
eixos díes regalats de preparació a la seva partida, li van fer
traure de dins de la seva corol.la tot el que fins ara no li havía
dit :
dels
pors i alegríes, del seu voler i admiraçió, de totes les
sensacions que li brollaven des les entranyes com a savia fresca i
renaixía - fundida amb el seu NARD: tots dos eren un sol esperit per
a vetlar al pare- com a ROSADA CAMELIA.
El
meu rostre nacre va esser testic d'eixos sospirs
de
serenitat i agraiment.
El
que vaig viure amb les DUES CAMELIES em va fer des d'eixa
experiencia, volerles més si cap del que ja les estimava.
Maritxé
Abad i Bueno
Abril 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada