A
la toia de Gardènies, res era el que pareixía:
*La
de grífol mès retallat era la deixondida per exelència
primer per el seu colorit TARONJA – el de la terra valènciana-,
desprès per el seu coratge: sempre esguardant de reull per a que al
NARCÍS del pare no li mancara res: ni aigua, ni ombra, ni llum, ni
delicadesa al moment de traureli l'heura que l'embolicava i no el
deixava respirar...
La
seva amistad era de mès de cinc décades, sent ella quasi capollet:
una plena conexió de dolços i amargs instants que vixqueren junts
amb l'abraçada del seu company PAPABEL, naixcut anys arrere i la
mateixa diàda, que, sense paraules pèro amb fets, tant apreciava
al pare.
*Les
altres dues gardènies color crema, calladament acomiadaven al pare
corferides i emocionades sense creure el que veíen... el seu
tardejar, el recolliment tan elegant que feia amb els seus pétals
adormits i seréns.
*Dels
dos GALANTS DE NIT que composaven el ramell, el major sentía com el
riure del Narcís s'allunyava i li causava un dolor tan gran que sols
se mitigava mirant el vert de les seves fulles i recordantlo plé de
preguntes per a no pasar desproveit per el seu viure.
*El
menor dels Galants, mès tímit aparentment, es reforçava cada matí
per abraçar i alçar el cossatge al Narcís desvalgut amb el que
tantes voltes havíen topat i tantes s'havíen reconciliat.
La
dona de nacre servava al seu cor tots els sentiments que al
voltant del pare suraven amb les FLORS que l'acomiadaven al seu jardí
del PARADÍS
i
al fons de la seva ánima.
Creixía
aixins el seu voler per a totes elles i
la seva propingüitat.
Maritxé
Abad i Bueno
Maig 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada